15.3.12

Avarat

Trenco rumors a les fosques
mentre ondulo amb les falanges
la sorra farcida de morses.

Quan em baveja el mentó
de pus quitrà de les gal·làxies
sé que és l'hora de les llengües soltes,
un deix de grassa rere els sòcols.

Es coagula el vernís
per les conques d'uralita.
I els troncs no ens deixen ser vells
ni juntar-nos amb frontisses

de peücs i diademes.

Sóc fet per guanyar ones
on els mars perden les hores.


10.3.12

Borneo

He estripat closques seques
i les pells de les sargantanes

he fet rodolar molsa
al fangar de la tartera,
he estirat la clau del pany
i el ferro rovellat de l'armari.

I a cada clot que et deixaven els porus
he sucumbit a les inèrcies dels artells
a les vigílies dels profetes,
a les comissures de les òlives.

Perquè ja no sé com ser
per ser qui era,
un mos de polpa de nabius
tacat als marfil de les parets.

Elefant.

Tan gris
com el colp del mall
entre les branques.

7.3.12

Eupnea

Jackjohnsoneja'm a l'esquena
els llavis crus de les formigues,
el trànsit
                               lent
                                                de
                  les

        sa-
                             
                                     ba-

tes
cremant l'asfalt de les voreres.

Que és l'hivern sòlt de les tarteres
el record dels teus benharpers,
un esqueix a les moreres,
nens de sorra de graveres.

Decimals de ciris blancs
pengen de les estries
on em vas deixar rajant
tracychapmans laminades.

Et deixo un desgast als artells
i un tremolor mig eddievedder.


6.3.12

Tempir

Tenyeixo les ombres
pel revers de la lluna
i emanen flocs de fum i meandres.

Un ressò buit
al pàl·lid tub de la tempesta
i els parèntesis dels llavis que anuncien primavera.

Aquesta primavera tan revolta
que fa olor de dona nua
i els porus tacats de sol
als laberints concèntrics de carbó.

Les mans nuades de miralls
i els ulls xopats de cera blava,
on es perd la línia dels noms sense nom
i el vesprejar dels marçs d'abric.

Papallones als narius
i en un racó humit de les pestanyes,
un pou de gerds i vi.

Et procures la vida dolça d'ara.

I aquell so net de la neu verge.


22.4.11

Perfet

Em consumo entre la cendra
d'una cigarreta de gel pàl·lid.
Al rostre, s'entelen les lleganyes
als seients d'un bus de matinada,
quan els bitllets lents ja no marquen
les juntures de la boca de vinagre

Demanava als carrers que esperessin
els primers revolts rere la lluna,
allà on les aus covaven matinades de baf calent
i basses d'un bordeus rascat.
Als xamfrans arlequinats
ressonaven les molles dels somiers,
la pólvora gastada als gallets
i la febril sirena d'una ambulància èbria.

Comptàvem per desenes
les tessel·les dels bordells
i xafàvem hores d'espant i basques,
intentant no perdre el còmput
de la litúrgia de les carícies.

A les lloses de la fanguera,
les urpes esgarrapaven nebuloses
de cera fosa i els mobles badallaven
la silueta retallada
d'un bolero a mitja tarda.

Seguint la mimesi del pèndol,
un costal farcit de palla seca,
el vaivé de la corbata de diumenge
i l'abric xopat de pluja.

21.4.11

Deriva

                            "... la importància infinita de tots els ports minúsculs..."
                                     [Balma Badal]

M'empasso una galàxia
de cràters còncaus.
Ja no queden epítets a les parets,
els motius s'ho han endut tot
i les rates esmicolen vigílies
de laments als matalassos.

Només queda córrer la teva lletra inicial
al capdavall del lexema del quart mes.
Marejar les arrugues del coixí
i deixar que em dissolguis
entre les falanges de pruna.

I sí.

Avui he rebut un port minúscul
dins d'una postal sense apòstrofs.
Les àncores senils a les dunes del front.
El retorn de la mar a cada galta.

20.4.11

Gerd

                                 "... esa debilidad del corazón
                                            que confía en nosotros..."
                                            [Luis Garcia Montero]


Se m'enganxa la mantega al paladar
i les vísceres s'encenen a l'estufa.
Xafo les restes de crostes de ceratina
cansades a l'estora verd morera.

El tamboret podrit de tèrmits
quasi no em suporta les natges
ni el pes ploma de les pestanyes.

Penjo la matriu al cantell lliure de les parpelles.
Estrany, permuto oxigen per diòxid.
Ventre per entranya.
S'accelera la ranera de l'agonia.

M'hi empeny com un imant de sal
se sent atret per les hereves del pèlag.
Cala endins, el fred.
Més al fons, l'íntim refugi de la pausa.

Secretament absort,
m'espio les mans plenes de lava:
arestes de metall m'obturen els ventricles.