6.3.12

Tempir

Tenyeixo les ombres
pel revers de la lluna
i emanen flocs de fum i meandres.

Un ressò buit
al pàl·lid tub de la tempesta
i els parèntesis dels llavis que anuncien primavera.

Aquesta primavera tan revolta
que fa olor de dona nua
i els porus tacats de sol
als laberints concèntrics de carbó.

Les mans nuades de miralls
i els ulls xopats de cera blava,
on es perd la línia dels noms sense nom
i el vesprejar dels marçs d'abric.

Papallones als narius
i en un racó humit de les pestanyes,
un pou de gerds i vi.

Et procures la vida dolça d'ara.

I aquell so net de la neu verge.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada