27.1.11

Suspès

                                     Cuando la muerte quiera
                                        una verdad quitar de entre mis manos,
                                        las hallará vacías.
                                        [Luis Cernuda]


Els talons, esmicolats,
descalços al fang ressec,
l'entranya penjant de la cadira vençuda
que resta tombada sobre l'estora canyella.

Sanefes de serpentines de cera borgonya
als palmellls.
Matalassos d'espines
que rebenten amulets i sacs de fullaraca.
Mareig als colzes
i agulles als tendons.

L'esquena es precipita
a través d'obituaris sense clatell.
Corda d'espart esqueixat
que culmina amb nus de mar.
S'esberlen les vèrtebres amb malls de cendra
i els mitjons puden a argelagues
amb pàtines de rosada.

Camisa de pana oberta,
turba als mocasins
i la pena frígida de saber-se
orfe d'aspectres verticals.
Esternuts de sofre als bessons,
meandres que remunten arcs,
deeses de poma verda.

Sobre la taula,
el crepuscle de la retina
i la carta per firmar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada