Renard

Cleptòmana d'apologies lliures,

embolcallats en pergamins gastats,

nedaves amb jaqueta
quan al cel hi volíem buscar 

més pa que estrelles

i la mar era una constant

invitació a la fugida.

I nedaves, sí, nedaves
on el fum perd els misteris
i els vidres, l'alè.
On els índexs perden pròlegs
i les preguntes, els per què.

Els martinets de forja,
d'atmosfera cilíndrica,
retrunyien de ferro les urpes
de cola i formigó.
Quan tu,
arrupida entre el tors i els genolls nus,
coïes un cubell de lava verge
entre viaranys perduts a la conca angosta.
Quan jo
drenava aigües fecals
entre guilles famolenques.

Hi ha un lloc, no sé on,
on cada dia és una tarda d'estiu de diumenge.

El trobaré.

Teïna

... que se m'enganxen les lleganyes
als atlàntics mars de crancs de roca,
espigues de llauna oxidada
als camps inerts de la tosca dalla.

Mocadors de ceres Manley
a les andanes i a les vi(d)es,
somnis colgats de catenàries
amb soga fina d'eucaliptus.

Que'm fascina el lòbul
satinat de l'Óssa Menor,
que rellisca quan t'hi corres,
i fas que s'alcin les matinades grises
i marxin els combois de les paraules.

Això.
I la febril mania de comptar faroles
dins dels cràters corall dels teus llavis.

Àlbers

                            Si te vas, los árboles del parque
                                     seguiran muriendo. Y también mi fe.
                                     [Ismael Serrano]


Travesso espais de nits blanques
esperant volar.
Un tros de cel que s'oblida
dins d'un iris trencat de blau.

Escorça esperma marcada
amb el vestigi últim del cigarru.
Espigues difuses per bokeh
a les andanes de la cremallera.

Un univers de postes
i rajoles de llunes seques de pollancre.
Mestrals a les dents de lleó.

El tou de molsa entre les cames,
el filtre opac de les promeses,
el llot ignífug de les basses.

Pestanya

Tanca el puny
i endu-te'm

a reproduir titelles de cel·lofana
a endevinar geerres sense mapa
a humitejar els llavis de maragda
a teclejar sintagmes sense tinta

a allisar els serrells de les cingleres
a sacsejar els cantons de la nevera
a escampar oreigs i un quart de llera
a termometrejar mercuris de gebre

a mandrejar sota la neu malalta
a vermutejar amb un blanc ivori
a violar ginesteres per les ròtules
a ofegar les penes que no suren

a besar els ulls amb les parpelles
a xarrupar els perfils de les olives
a devorar ombres de migdia velles
a declinar solsticis de primavera

Iglú

No em calien ganivets
per esventrar el tel de les aigües.
Encara quedaven talls a les fibres
d'espart i cànem de les cortines.

El cos masegat de l'alfil negre
volava en perpendicular
sobre el roc de l'escullera,
a roda d'un Corvette del 58.

Dimarts al matí vaig perdre
el nord del nord.

Gust de segell d'una carta caducada.

I el meu refugi.
Que es fonia.

Pitiüses

                                 Demà, si de cas.
                                    [Jordi Vintró]


Que no aixeca la pols ni el rastre
ni la darrera ganyota sanglotada.
Li cremaven pires als colzes,
els sufixos sense mots,
les orelles degotant,
esmicolant els ullals
afamats dels licàntrops
al nervi obert.

Un filtre de llum mòrbida,
anul·lada pel contrast del pictograma,
rebotava sobre el níquel de l'arena,
als peus de Júpiter silent.
Genives èbries de sal gruixuda.

Guardaves dins dels braços
ampolles de gebre i neu,
i la teva pell, encara tensa,
tenia un lleu regust de lluna salada.

Quarts

Fa sis quarts que.

I un d'aquesta sola que arrossego
i que em rescata les escames de l'esquena,
els cordills de les sandàlies.

Arrepenjat als fars de la furgoneta
i al fràgil revolt,
que s'esperava a les cantonades dels teus ulls,
que ploren sofre i que amarguen
l'amargor de les ametlles.

Daus de plàstic roig i gomets de tempesta d'estiu.

Quan et vaig sortir a buscar
feia sis quarts que ja no hi eres
i vint eternitats que m'esperaves.
Cortines, que badallaven, anèmiques.
Al porxo, els pardals s'ofegaven en morfemes.

Intentava restar en quinze.
Es desfeien els rellotges.
Parien les lleganyes.
Semblaven els miratges.

Just en el precís instant de ser.