17.2.11

Àlbers

                            Si te vas, los árboles del parque
                                     seguiran muriendo. Y también mi fe.
                                     [Ismael Serrano]


Travesso espais de nits blanques
esperant volar.
Un tros de cel que s'oblida
dins d'un iris trencat de blau.

Escorça esperma marcada
amb el vestigi últim del cigarru.
Espigues difuses per bokeh
a les andanes de la cremallera.

Un univers de postes
i rajoles de llunes seques de pollancre.
Mestrals a les dents de lleó.

El tou de molsa entre les cames,
el filtre opac de les promeses,
el llot ignífug de les basses.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada