19.4.11

Homei

Sobre el groc, el somriure
dels pallassos sense circ
desordena paral·lels en arc,
calaixos farcits d'estelles.
Un peu davant de l'altre
i l'abisme sota la planta.
L'impuls t'empeny i arrossegues
el neguit fins al caire de l'infinit,
on les pedres xisclen ofegades
de cautxú i de fums de carboni.

Mig dubte enrere i retorna l'apnea
als narius de les sabates,
l'esbufec raspós a les celles de sutge.
Una empenta i... invisible.
El mirall del mirall sense imatge.

T'enretires a remuntar corrents
per on ja no passa l'aigua bruta
del diluvi que sobreïx de la clivella porpa
i que desemboca a l'epidermis
d'una hamaca al port de l'isòsceles.

Ja no dubtes.
Un bleix d'aire calent.
Dos fars clavats al tòrax.
Tres fraccions de carestia.

Creues.

No creuar és la teva absència.
Un disc verd per als daltònics.
La llengua a la cola dels sobres.

El nostre viure ambreintermitent.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada